Vés a saber les vegades que es va escoltar aquesta frase a casa meva. Ara m’adono que el pitjor de tot és... que els hi feia cas. L’altre dia a classe vam comentar el fet que les aules han d’adaptar-se a la realitat social i que els videojocs són part d’aquesta. Em vaig estar imaginant formes com es podria integrar aquesta realitat per tal de poder aprendre i ara veig molt clar que amb el fet de jugar en sí ja s’està aprenent.
Tot buscant per la xarxa algun projecte que s’hagués em va aparèixer un programa de “redes” on Punset s’asseia, amb aquella passió característica de qui li agrada el que està fent, amb Marc Prensky, expert creatiu en educació.
Doncs bé, en el vídeo se’ns parla sobre els beneficis de jugar als videojocs. Al aconseguir una implicació emocional, l’individu entra en conflictes, ha de prendre ràpides decisions, desenvolupa capacitat competitiva, s'enfronta a reptes. Tot això es fa en un entorn que té les seves regles, on un té certes capacitats limitades i s’ha escollir la millor forma de seguir endavant amb aquelles limitacions. Així s’assumeixen riscos i es prenen decisions creatives. A més, no sempre surten les coses a la primera i les decisions moltes vegades són errònies, per la qual cosa s’explota la tossuderia, enginy i paciència del jugador, aconseguint centrar l’atenció d’aquest.
Hi ha una frase al vídeo que m’ha agradat especialment: “un videojoc no és més que un gran problema que costa 50€”. Un problema que desenvolupa més d’un tipus d’intel•ligència aconseguint nivells motivacionals molt alts.
A partir d’ara ja tinc un motiu per guardar alguna hora a la setmana per jugar a la wii sense tenir la veu de la consciència que em digui que he de fer feina de l’assignatura del professor Sanromà: he de desenvolupar capacitats noves per ser millor professional el dia de demà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada