Problemes amb la tecnologia 3D

No fa massa vaig estar pensant de comprar-me un projector d’aquells per poder veure pel•lícules en 3D, com als cinemes moderns. Tot i així vaig pensar que abans de gastar-me tants diners millor que m’informés sobre el sistema, la qualitat d’imatge i altres coses tècniques que cal aprendre quan vols alguna cosa nova.

Doncs tot navegant em vaig trobar amb un avís de Samsung sobre les contraindicacions de les funcions 3D, propenses a manifestar-se principalment en infants i adolescents. Segons es diu pot provocar epilèpsia en gent amb predisposició, alteracions de la visió, marejos, convulsions, confusió, nàusees, pèrdua de consciència, rampes musculars i/o desorientació.

Per suposat això no vol dir que tots els infants que vegin una pel•lícula en 3D hagin de patir algun símptoma. Si ens obsessionéssim amb totes les contraindicacions que hi ha, no podríem menjar carn ni prendre te, que en un abús també és perjudicial.

Tot i així, si relacionem aquest avís amb el fet que les pel•lícules 3D estan implantades als cinemes i que cases com Nintendo preparen consoles amb aquest sistema (Nintendo 3DS) es veu com un sistema pot establir-se i triomfar sense la seguretat que requeriria si es pensés de manera lògica.

Per tant, em sembla que encara m’esperaré a comprar-me alguna cosa amb tecnologia 3D: el televisor del menjador es veu prou bé.

Vincles relacionats

• Tecnología 3D causa varios malestares, pero compañías insisten

• El País - Nintendo avisa de que los juegos 3D son peligrosos para los niños

Noves tecnologies, noves dolences.

Com alguns sabreu, sóc de Valls. I això per què ho dic? Doncs perquè ara és l’època que tots els familiars de fora ens venen a veure, a fer calçotades i a gaudir de les activitats que es fan aquests dies per les festes Decennals de la Candela. Com no podia ser d’altre forma, aquest cap de setmana han vingut familiars d'arreu de Catalunya, i tinc la sort que un d'ells és fisioterapeuta. Tal com ell diu, li agrada saber de tot el relacionat amb la seva professió i per culpa d’això no és especialista en res.

Vam estar parlant una bona estona sobre això i allò, el típic que es fa amb familiars que veus una o dues vegades l'any com a molt. Com no podia ser d’altra manera i aprofitant que li apassiona la seva feina, vaig acabar preguntant sobre el seu parer, des del punt de vista ortopèdic, de l'ús les noves tecnologies en l’educació i les possibles aplicacions de consoles com la Wii o la Kinect, de Xbox. Aleshores va ser quan es va obrir un nou món de dolences totalment desconegut per a mi, provinents especialment del mal ús o abús d'aquestes tecnologies.

Existeixen varies dolences que provenen de l’ús, i sobretot abús, de les noves tecnologies. Per exemple, hi ha una dolença coneguda com “Nintendinitis ” provinents de l’ús de comandaments com els de Nintendo o Playstation. Aquesta afecta principalment el tendó del dit polze, provocant dolors i pèrdua de força.

Un altre gran perill de les noves tecnologies és la introducció dels portàtils a l’aula. La mida i posició d’aquestos provoca dolences en esquena i cervicals, entre moltes d’altres. La solució seria poder separar el teclat de la pantalla i pujar la posició d’aquesta per tal de poder agafar una posició saludable, tot i així seguiria sense ser l’ideal.

Us deixo uns vincles d’uns articles que parlen més extensament del tema:

• El peligro de las nuevas tecnologías, enfermedades tecnològicas

• Lesiones de la mano y nuevas tecnologías

• Las nuevas tecnologías de las consolas producen lesiones en hombros y tobillos.

• Estudio sobre lesiones causadas por jugar

Existeixen dues pàgines web que parlen sobre els problemes de dues de les consoles més revolucionàries dels últims temps: la wii i el sistema Kinect

• Wii have a problem

• Kinection Lost

Videojocs a l'aula

A l’últim post parlava sobre els beneficis de jugar als videojocs, però seguia tenint el problema de com integrar aquesta realitat a l’aula. Doncs resulta que la European Schoolnet va treure el juny passat un manual per a docents de l’ús a l’aula dels videojocs.

Per tal de crear una sessió amb videojocs cal primer tenir clar l’objectiu que es busca i el tipus de videojocs que es necessita. Com a requisit inicial cal que el professor o professora conegui el joc, que l’hagi provat amb anterioritat. Aleshores també cal veure les característiques del grup d’alumnat, sobretot en cas de tenir alumnes amb algun tipus de discapacitat. Per exemple, si tenim discapacitat auditius necessitem un joc que faci servir subtítols. Existeixen jocs per tot tipus d’alumnat, fins i tot per autistes, com el Brigadoon, joc basat en Second Life que transcorre en una illa privada especial del joc.

Un cop decidit el videojoc que s’utilitzarà cal determinar la temporalització, tenint en compte que és recomanable fer descansos cada 45 minuts; determinar els objectius formatius i explicar-los als alumnes; i avaluar periòdicament com transcorre l’experiència, tot incidint amb la importància dels objectius marcats inicialment.

S’ha realitzat per molts llocs del món experiències d’aquest tipus amb resultats molt positius, i és una eina molt potent que cal considerar ferventment. La programació no es pot basar en aquest sistema, però és un recurs que ens pot ajudar a realitzar certs tipus de continguts. Per tal de realitzar activitats d’aquest estil cal una gran feina del professorat fora de classe amb moltes hores de dedicació però, com a mínim des del meu punt de vista, que he jugat tota la vida a videojocs, ho considero un treball que no suposa un excessiu esforç.

“Vols deixar ja la maquineta!?”

Vés a saber les vegades que es va escoltar aquesta frase a casa meva. Ara m’adono que el pitjor de tot és... que els hi feia cas. L’altre dia a classe vam comentar el fet que les aules han d’adaptar-se a la realitat social i que els videojocs són part d’aquesta. Em vaig estar imaginant formes com es podria integrar aquesta realitat per tal de poder aprendre i ara veig molt clar que amb el fet de jugar en sí ja s’està aprenent.

Tot buscant per la xarxa algun projecte que s’hagués em va aparèixer un programa de “redes” on Punset s’asseia, amb aquella passió característica de qui li agrada el que està fent, amb Marc Prensky, expert creatiu en educació.

Doncs bé, en el vídeo se’ns parla sobre els beneficis de jugar als videojocs. Al aconseguir una implicació emocional, l’individu entra en conflictes, ha de prendre ràpides decisions, desenvolupa capacitat competitiva, s'enfronta a reptes. Tot això es fa en un entorn que té les seves regles, on un té certes capacitats limitades i s’ha escollir la millor forma de seguir endavant amb aquelles limitacions. Així s’assumeixen riscos i es prenen decisions creatives. A més, no sempre surten les coses a la primera i les decisions moltes vegades són errònies, per la qual cosa s’explota la tossuderia, enginy i paciència del jugador, aconseguint centrar l’atenció d’aquest.

Hi ha una frase al vídeo que m’ha agradat especialment: “un videojoc no és més que un gran problema que costa 50€”. Un problema que desenvolupa més d’un tipus d’intel•ligència aconseguint nivells motivacionals molt alts.

A partir d’ara ja tinc un motiu per guardar alguna hora a la setmana per jugar a la wii sense tenir la veu de la consciència que em digui que he de fer feina de l’assignatura del professor Sanromà: he de desenvolupar capacitats noves per ser millor professional el dia de demà.

Inauguració del blog.

Per inaugurar aquest blog m’hagués agradat posar alguna cosa intel·ligent, alguna reflexió profunda o simplement algunes idees extretes d’algun article que trobés que parlés sobre el tema. He estat unes hores a l’ordinador buscant per la xarxa i m’he vist saturat per la quantitat d’informació que he arribat a trobar. Això m’ha fet pensar en el fet que si algun dia tingués la suficient força voluntat per aprendre xinès, per aprendre a tocar la guitarra o fins i tot per fer els meus propis mobles de casa... puc!

Des de sempre el que és realment necessari per aprendre és la motivació: si vols aprendre algun truc de màgia segur que tens algun amic que en sap, o algun amic d’amic (pensem en la teoria dels sis graus de separació). Actualment les possibilitats que ens permet la xarxa és com si enlloc d’haver-te de buscar la vida per aprendre, haguessis de dir que no a milions de persones que tenen ganes d’ensenyar-te coses.

Vist d’aquesta manera, els professors tradicionals són una figura totalment prescindible. Ja no es necessita ningú que t’ensenyi que si ajuntes el color blau i el groc et sortirà un color verd, el que es necessita és algú que t’ensenyi com agafar aquests colors bàsics per tal que tu mateix ho facis. La teoria és molt fàcil d’aconseguir, el que es necessita és algú que ja ho hagi fet i t’orienti per tal de no repetir errors i que descobreixis la teva pròpia forma de fer-ho. L’objectiu és que l’alumnat acabi sabent fer alguna cosa per tal de poder-se encaminar sol i acabar dominant el que realment li agrada. Considero que la diferència entre algú que sap fer una cosa i un que la domini és que el primer ha adquirit uns coneixements; el segon, després d’adquirir-los, els ha estripat i els ha refet de nou.

Com a futurs professors, esperem-ho com a mínim, no hem de pretendre que l’alumnat domini cap tema, molt probablement el que ensenyem no ho acabem de dominar ni nosaltres mateixos. Pot molt ben ser que m’equivoqui, però penso que les pretensions són molt més mundanes: em d’aconseguir que l’alumnat s’ho passi bé amb els temes que toquem i intentar transmetre’ls amb la màxima creativitat i obertura mental ens puguem.