L'enginy: l'elevador hidràulic

L’elevador hidràulic és un enginy que, mitjançant les propietats mecàniques dels fluids, permet realitzar una força superior a la aplicada. Gràcies a que els fluids són pràcticament incomprimibles, l’aigua transmet la força aplicada sense pèrdues.

D’aquesta forma, si sabem que la força depèn de la superfície, si la superfície on s’aplica la força és de 10mm² i l’altre superfície és de 100mm², resulta que la força resultant és 10 vegades superior a la força aplicada.

Per tal de realitzar el projecte d’aquest enginy es necessita el següent material:

- 2 xeringues de plàstic de mides diferents (una de 20ml i una altra de 60ml)

- Tub de plàstic de PVC transparent que s’adapti a les xeringues. En aquest cas s’ha fet servir 2 tubs diferents, el primer de 4mm de diàmetre interior i 6mm de diàmetre exterior; i l’altre de 6mm de diàmetre interior i 8mm de diàmetre exterior.

- 2 derivacions en “T” que s’adapti al tub de 4mm.

- 2 vàlvules antiretorn. En aquest cas no es tenien a mà i s’ha construït mitjançant una agulla de cap, una molla i tefló. En el vídeo està documentat com realitzar el muntatge d’aquesta.

- Una clau de pas, per tal de tallar la sortida d’aigua i aconseguir la pressió necessària.

- Una base. En aquest projecte s’ha utilitzat fustes de palets i visos. Aquest és el punt més obert, cadascú pot realitzar un muntatge diferent sense modificar l’efectivitat del sistema.

A part d’aquest material també s’ha utilitzat el trepant, diverses broques de fusta, tornavís, la serra de mà i el martell.

El muntatge de l’enginy es representa en el següent croquis.

La xeringa de 20ml és la que s’utilitza per tal de fer funcionar el sistema. Al pujar l’èmbol d’aquesta xeringa per agafar aigua, la primera vàlvula antiretorn deixa passar l’aigua, però la segona no. Aleshores, al exercir pressió sobre aquesta primera xeringa passa el contrari: la primera vàlvula no deixa retornar l’aigua, però la segona sí. D’aquesta forma el líquid passa a la segona part del circuit. Si la clau de pas de després de la xeringa de 60ml està tancada, el fluid fa pressió i la segona xeringa s’omple d’aigua tot aixecant-la. Si la clau de pas està oberta, el líquid seguirà el circuit i no exercirà cap pressió dins la xeringa.

Els principals problemes que es troben al realitzar aquest enginy radiquen en la falta de material i en l’existència d’aigua en el sistema. Pel que fa al primer problema es pot solucionar amb una mica d’enginy, tal com s’ha demostrat amb la vàlvula antiretorn. L’altre problema es soluciona purgant el sistema. Això es pot aconseguir seguint els següents passos:

1.- Pujant i baixant l’èmbol de la xeringa petita de forma repetida fins que a la primera part del sistema no hi hagi aire.

2.- S’omple la segona part del circuit d’aigua mitjançant l’èmbol de la xeringa gran. Un cop estigui ple d’aigua es deixa l’èmbol de la xeringa gran a baix de tot i es tanca la clau de pas.

Mitjançant això s’hauria d’haver eliminat l’aire del circuit. En cas contrari es pot omplir manualment introduint l’aigua de forma manual, utilitzant un embut per exemple. Aquest és el sistema que s’ha utilitzat en el vídeo per què és el mètode més ràpid. Tot i així és molt menys eficaç que l’altre, és molt difícil eliminar completament l’aire del circuit amb aquest mètode.

Pel que fa al document gràfic s’ha realitzat mitjançant la tècnica de l’STOP MOTION. Consisteix en realitzar fotografies de forma continuada, donant així sensació de moviment. Per tal de muntar el vídeo s’ha utilitzat el programa “Camtasia Studio”, però es pot realitzar amb qualsevol programa similar, com el “Windows Movie Maker” per exemple.

La notícia del principi del vídeo està extreta d’un podcast de l’”APM?”de 3alacarta.com distorsionada. S’ha utilitzat cançons provinents del món de la televisió:

- El Show de Benny Hill (Yakety Sax, de Boots Randolph)

- El món d’en Beakman

- Bricomania

- Magnum

Finalment, els efectes de so s’han descarregat des de la pàgina gratuïta especialitzada soundsnap.com.

Wikileaks, nominat al Nobel de la Pau 2011

“Wikileaks estaria a la llista dels nominats per rebre el Premi Nobel de la Pau del 2011, segons ha confirmat el polític noruec que ha donat suport a aquesta candidatura.” Així comença la notícia a la pàgina del canal 3/24.

“El parlamentario noruego Snorre Valen ha dicho que Wikileaks ha sido "uno de los contribuyentes más importantes a la libertad de expresión y la transparencia en el siglo XXI". "Al revelar información acerca de la corrupción, abusos de los derechos humanos y crímenes de guerra, Wikileaks es un firme candidato para el Premio Nobel de la Paz", ha dicho Valen.” Així continua l'artícle a la de la Vanguardia.

Sembla ser que tant el passat com el futur d’aquesta organització passa per la polèmica internacional. La situació no podia ser més rocambolesca per les dues bandes: en la primera, el fundador està involucrat en un cas d’abús sexual a Suècia, i Washington enfurismat per les filtracions que van publicar; en la segona encara es té a la retina que l’últim Nobel de la Pau està empresonat i l’anterior va ser un tal Barack Obama pocs mesos després de ser nomenat president dels Estats Units, sense haver pogut fer cap mèrit per merèixer cap premi. L’últim que faltava per escoltar era aquesta candidatura.

Tot i així, me n’alegro: Visca la llibertat d’expressió!

Vincle d'interès

· Wikileaks.

La força del twitter

Fa molt de temps em vaig fer una conta al twitter i la veritat és que no hi he tornat a entrar des d’aquell dia. No és perquè no m’interessi, sempre escolto coses sobre ella, com els “esports en tweets ” de RAC1 o la secció que dedica el Buenafuente sobre el que la gent li diu. Simplement és que no m’hi he posat. Passa moltes vegades que una eina molt útil la proves un dia que no tens temps i ja no t’hi tornes a posar, deixant passar la oportunitat de descobrir el seu potencial real.
Doncs resulta que ahir estava mirant el Mundo Deportivo, no us enganyaré, i hi havia un enllaç cap a un article de la Vanguardia que parlava sobre el primer equip creat per Twitter. No és que els gestors d’aquesta xarxa social haguessin creat un equip, sinó que usuaris d’aquesta es van posar en contacte amb d’altres mitjançant tweets i van crear-lo! L’equip s’anomena Tweet United, i van realitzar totes les gestions per aconseguir jugadors i patrocinadors a través d’aquesta xarxa social. Actualment han creat també l’equip femení del Tweet United.

Sincerament, els desitjo molta sort en els seus partits i em declaro “follower” seu. Esperem que prosperin i algun dia es pugui cantar al mític camp d’Anfield Road el seu càntic “You’ll never tweet alone”!

Els nous punks

Si es pensa en els punks ens acostuma a venir al cap aquella gent amb crestes. Tot i així són bastant més que això, ja que la seva filosofia es centra en qüestionar i lluitar contra tot el que estigui establert. Actualment aquesta corrent agafa consciència social, filosòfica i idealista, rebutjant els dogmes i sistemes establerts. La seva filosofia es podria resumir en l’expressió “fes-t’ho tu mateix”. Si no ens fixem en el tema de les crestes, que cal dir que és un tret característic però no generalitzat, podem veure que és un moviment en constant preocupació per la innovació i amb un fort component educatiu. Per exemple, la competència bàsica d’aprendre a aprendre entraria dins d’aquesta filosofia completament.
Doncs bé, existeix un terme que va néixer en el bloc de Jim Groom, professor de la University of Mary Washington, el 2008 que vincula les innovacions educatives amb aquest moviment: “Edupunk”. Aquest concepte també es coneix com a “Educació expandida”, segons el qual l’educació “s’expandeix a la xarxa, on es pot aprendre en qualsevol moment i lloc”.

Si us interessa el tema a la xarxa hi ha el documental complet "Escuela Expandida" que narra l’experiència viscuda a un institut del barri de les Tres Mil Viviendas, de Sevilla durant un taller, on es reflexa una mirada crítica amb el sistema educatiu.

Altres vincles d’interès:
• Zemos98: Equip de treball de cultura lliure. Pàgina realment interessant amb molts vídeos, articles... Cada any des del realitzen un Festival i aquest 2011 serà la 13a edició. Cal dir que al principi aquest festival era de curts i ha evolucionat cap a la cultura lliure en general.
• Edupunk Manifesto, pàgina on es poden veure els principis de l’anomenat moviment “Edupunk”.

Donem opcions, si us plau.

Ahir dia 1 de febrer el nou director general per a la Immigració de la Generalitat, Xavier Bosch, va ser entrevistat a RAC1. L’entrevista es centrava sobretot en l’ús dels vels integrals als llocs públics, sobre el qual va dir que la prohibició del burka i la niqab hauria de ser extensible a tota Catalunya. Aquest és un tema molt delicat i que interessa també als entorns educatius. Tot i així va dir una cosa que em va cridar especialment l’atenció, que és el fet que afirma que “moltes de les queixes que he rebut fins ara són de manca de places per aprendre català, de català bàsic, de carrer”. Aquest és un país que tenim la sort de poder-se comunicar en més d’un idioma de forma natural, i que la gent que arriba s’interessi per aprendre una llengua que es podria considerar minoritària en aspectes generals és un gest i un esforç que s’ha de tenir en compte i agrair profundament.

Podeu escoltar l’entrevista al Podcast que proporciona RAC1.

TIC o TAC

Avui volia ser una mica perepunyetes i denunciar el mal ús que fem de l’acrònim TIC. Tot i que està normalitzat i la gent s’estranya quan es fa servir correctament, el que es fa servir en l’àmbit educatiu dins de les escoles són les TAC, les tecnologies per a l’aprenentatge i el coneixement. Us deixo un article d’una pàgina molt interessant sobre Tecnologia i Educació anomenada XarxaTIC.

Problemes amb la tecnologia 3D

No fa massa vaig estar pensant de comprar-me un projector d’aquells per poder veure pel•lícules en 3D, com als cinemes moderns. Tot i així vaig pensar que abans de gastar-me tants diners millor que m’informés sobre el sistema, la qualitat d’imatge i altres coses tècniques que cal aprendre quan vols alguna cosa nova.

Doncs tot navegant em vaig trobar amb un avís de Samsung sobre les contraindicacions de les funcions 3D, propenses a manifestar-se principalment en infants i adolescents. Segons es diu pot provocar epilèpsia en gent amb predisposició, alteracions de la visió, marejos, convulsions, confusió, nàusees, pèrdua de consciència, rampes musculars i/o desorientació.

Per suposat això no vol dir que tots els infants que vegin una pel•lícula en 3D hagin de patir algun símptoma. Si ens obsessionéssim amb totes les contraindicacions que hi ha, no podríem menjar carn ni prendre te, que en un abús també és perjudicial.

Tot i així, si relacionem aquest avís amb el fet que les pel•lícules 3D estan implantades als cinemes i que cases com Nintendo preparen consoles amb aquest sistema (Nintendo 3DS) es veu com un sistema pot establir-se i triomfar sense la seguretat que requeriria si es pensés de manera lògica.

Per tant, em sembla que encara m’esperaré a comprar-me alguna cosa amb tecnologia 3D: el televisor del menjador es veu prou bé.

Vincles relacionats

• Tecnología 3D causa varios malestares, pero compañías insisten

• El País - Nintendo avisa de que los juegos 3D son peligrosos para los niños

Noves tecnologies, noves dolences.

Com alguns sabreu, sóc de Valls. I això per què ho dic? Doncs perquè ara és l’època que tots els familiars de fora ens venen a veure, a fer calçotades i a gaudir de les activitats que es fan aquests dies per les festes Decennals de la Candela. Com no podia ser d’altre forma, aquest cap de setmana han vingut familiars d'arreu de Catalunya, i tinc la sort que un d'ells és fisioterapeuta. Tal com ell diu, li agrada saber de tot el relacionat amb la seva professió i per culpa d’això no és especialista en res.

Vam estar parlant una bona estona sobre això i allò, el típic que es fa amb familiars que veus una o dues vegades l'any com a molt. Com no podia ser d’altra manera i aprofitant que li apassiona la seva feina, vaig acabar preguntant sobre el seu parer, des del punt de vista ortopèdic, de l'ús les noves tecnologies en l’educació i les possibles aplicacions de consoles com la Wii o la Kinect, de Xbox. Aleshores va ser quan es va obrir un nou món de dolences totalment desconegut per a mi, provinents especialment del mal ús o abús d'aquestes tecnologies.

Existeixen varies dolences que provenen de l’ús, i sobretot abús, de les noves tecnologies. Per exemple, hi ha una dolença coneguda com “Nintendinitis ” provinents de l’ús de comandaments com els de Nintendo o Playstation. Aquesta afecta principalment el tendó del dit polze, provocant dolors i pèrdua de força.

Un altre gran perill de les noves tecnologies és la introducció dels portàtils a l’aula. La mida i posició d’aquestos provoca dolences en esquena i cervicals, entre moltes d’altres. La solució seria poder separar el teclat de la pantalla i pujar la posició d’aquesta per tal de poder agafar una posició saludable, tot i així seguiria sense ser l’ideal.

Us deixo uns vincles d’uns articles que parlen més extensament del tema:

• El peligro de las nuevas tecnologías, enfermedades tecnològicas

• Lesiones de la mano y nuevas tecnologías

• Las nuevas tecnologías de las consolas producen lesiones en hombros y tobillos.

• Estudio sobre lesiones causadas por jugar

Existeixen dues pàgines web que parlen sobre els problemes de dues de les consoles més revolucionàries dels últims temps: la wii i el sistema Kinect

• Wii have a problem

• Kinection Lost

Videojocs a l'aula

A l’últim post parlava sobre els beneficis de jugar als videojocs, però seguia tenint el problema de com integrar aquesta realitat a l’aula. Doncs resulta que la European Schoolnet va treure el juny passat un manual per a docents de l’ús a l’aula dels videojocs.

Per tal de crear una sessió amb videojocs cal primer tenir clar l’objectiu que es busca i el tipus de videojocs que es necessita. Com a requisit inicial cal que el professor o professora conegui el joc, que l’hagi provat amb anterioritat. Aleshores també cal veure les característiques del grup d’alumnat, sobretot en cas de tenir alumnes amb algun tipus de discapacitat. Per exemple, si tenim discapacitat auditius necessitem un joc que faci servir subtítols. Existeixen jocs per tot tipus d’alumnat, fins i tot per autistes, com el Brigadoon, joc basat en Second Life que transcorre en una illa privada especial del joc.

Un cop decidit el videojoc que s’utilitzarà cal determinar la temporalització, tenint en compte que és recomanable fer descansos cada 45 minuts; determinar els objectius formatius i explicar-los als alumnes; i avaluar periòdicament com transcorre l’experiència, tot incidint amb la importància dels objectius marcats inicialment.

S’ha realitzat per molts llocs del món experiències d’aquest tipus amb resultats molt positius, i és una eina molt potent que cal considerar ferventment. La programació no es pot basar en aquest sistema, però és un recurs que ens pot ajudar a realitzar certs tipus de continguts. Per tal de realitzar activitats d’aquest estil cal una gran feina del professorat fora de classe amb moltes hores de dedicació però, com a mínim des del meu punt de vista, que he jugat tota la vida a videojocs, ho considero un treball que no suposa un excessiu esforç.

“Vols deixar ja la maquineta!?”

Vés a saber les vegades que es va escoltar aquesta frase a casa meva. Ara m’adono que el pitjor de tot és... que els hi feia cas. L’altre dia a classe vam comentar el fet que les aules han d’adaptar-se a la realitat social i que els videojocs són part d’aquesta. Em vaig estar imaginant formes com es podria integrar aquesta realitat per tal de poder aprendre i ara veig molt clar que amb el fet de jugar en sí ja s’està aprenent.

Tot buscant per la xarxa algun projecte que s’hagués em va aparèixer un programa de “redes” on Punset s’asseia, amb aquella passió característica de qui li agrada el que està fent, amb Marc Prensky, expert creatiu en educació.

Doncs bé, en el vídeo se’ns parla sobre els beneficis de jugar als videojocs. Al aconseguir una implicació emocional, l’individu entra en conflictes, ha de prendre ràpides decisions, desenvolupa capacitat competitiva, s'enfronta a reptes. Tot això es fa en un entorn que té les seves regles, on un té certes capacitats limitades i s’ha escollir la millor forma de seguir endavant amb aquelles limitacions. Així s’assumeixen riscos i es prenen decisions creatives. A més, no sempre surten les coses a la primera i les decisions moltes vegades són errònies, per la qual cosa s’explota la tossuderia, enginy i paciència del jugador, aconseguint centrar l’atenció d’aquest.

Hi ha una frase al vídeo que m’ha agradat especialment: “un videojoc no és més que un gran problema que costa 50€”. Un problema que desenvolupa més d’un tipus d’intel•ligència aconseguint nivells motivacionals molt alts.

A partir d’ara ja tinc un motiu per guardar alguna hora a la setmana per jugar a la wii sense tenir la veu de la consciència que em digui que he de fer feina de l’assignatura del professor Sanromà: he de desenvolupar capacitats noves per ser millor professional el dia de demà.

Inauguració del blog.

Per inaugurar aquest blog m’hagués agradat posar alguna cosa intel·ligent, alguna reflexió profunda o simplement algunes idees extretes d’algun article que trobés que parlés sobre el tema. He estat unes hores a l’ordinador buscant per la xarxa i m’he vist saturat per la quantitat d’informació que he arribat a trobar. Això m’ha fet pensar en el fet que si algun dia tingués la suficient força voluntat per aprendre xinès, per aprendre a tocar la guitarra o fins i tot per fer els meus propis mobles de casa... puc!

Des de sempre el que és realment necessari per aprendre és la motivació: si vols aprendre algun truc de màgia segur que tens algun amic que en sap, o algun amic d’amic (pensem en la teoria dels sis graus de separació). Actualment les possibilitats que ens permet la xarxa és com si enlloc d’haver-te de buscar la vida per aprendre, haguessis de dir que no a milions de persones que tenen ganes d’ensenyar-te coses.

Vist d’aquesta manera, els professors tradicionals són una figura totalment prescindible. Ja no es necessita ningú que t’ensenyi que si ajuntes el color blau i el groc et sortirà un color verd, el que es necessita és algú que t’ensenyi com agafar aquests colors bàsics per tal que tu mateix ho facis. La teoria és molt fàcil d’aconseguir, el que es necessita és algú que ja ho hagi fet i t’orienti per tal de no repetir errors i que descobreixis la teva pròpia forma de fer-ho. L’objectiu és que l’alumnat acabi sabent fer alguna cosa per tal de poder-se encaminar sol i acabar dominant el que realment li agrada. Considero que la diferència entre algú que sap fer una cosa i un que la domini és que el primer ha adquirit uns coneixements; el segon, després d’adquirir-los, els ha estripat i els ha refet de nou.

Com a futurs professors, esperem-ho com a mínim, no hem de pretendre que l’alumnat domini cap tema, molt probablement el que ensenyem no ho acabem de dominar ni nosaltres mateixos. Pot molt ben ser que m’equivoqui, però penso que les pretensions són molt més mundanes: em d’aconseguir que l’alumnat s’ho passi bé amb els temes que toquem i intentar transmetre’ls amb la màxima creativitat i obertura mental ens puguem.